dilluns, 29 d’agost del 2016

Setembre i RUI a la vista

Aquests últims dies sento nervis a casa. Diuen que arriba el setembre (es un mes, els períodes de 30-31 dies en què els humans divideixen l'any) i que hi ha moltes coses a fer a més de la tornada a la feina i a l'escola.

A casa no hi ha ningú en edat escolar, però cada vegada que la tele està engegada i fan publicitat sento la frase "vuelta al cole". Potser es tracta d'anar a l'escola per mantenir l'educació, que es diu que cada cop menys n'hi ha? O potser per aprendre a anar a votar per evitar que es vagin repetint les eleccions al país veí? Crec que això últim no pot ser, perquè a Catalunya fa temps que s'ha desconnectat d'Espanya. I per materialitzar aquesta desconnexió ara es vol fer un RUI. No sé exactament què vol dir i he fet una llista del que poden significar aquestes sigles (temps enrere hauria dit lletres, però quan les lletres majúscules s'ajunten per fer una nova paraula que aparentment no té un significat, se'n diuen sigles):

  1. RUI vol dir Reunió Unionistes-Independentistes. Però em sembla estrany que havent intentat reunir-se vàries vegades sense èxit, ara es prediquin que el RUI és una novetat. El significat de RUI no encaixa amb aquestes paraules. Seria absurd, vaja.
  2. Vol dir Resposta Urgent Independentista. Potser em sembla més adient. Però això d'urgent no ho veig clar. Fa anys que estem intentant marxar d'un país i aplicar-hi urgència ara no em sembla del tot lògic, no cassa (que no pas caça, no me'n sentiríeu parlar mai d'aquesta barbàrie).
  3. Vol dir Repàs Universitari Important. El descarto totalment perquè no hi veig connexió amb l'anomenat procés.

En fi, millor que ho pregunti perquè cap opció em sembla gaire normal. Us deixo que demà no hi haurà qui em faci llevar. Bona nit!

dilluns, 22 d’agost del 2016

5 anys al món i més curiositat que mai

Sabeu què? Que avui he fet 5 anys i estic d’enhorabona i per aquest motiu he decidit tornar a escriure com feia quan era més petit. Us preguntareu perquè vaig deixar de fer-ho. La veritat és que no tinc més excusa que el fet que vaig començar l’adolescència, em vaig posar una mica tontet (ja se sap, les hormones), i amb això vaig perdre l’hàbit de fer-ho. Per complet, sí, i què? He d’advertir-vos, però, que la meva curiositat mai ha cessat en aquest temps, sinó més aviat al contrari. I és que com us he dit sempre, no em cansaré de preguntar-m’ho tot sobre aquest món a vegades tan estrany on vivim els cans i que és dominat pels meus millors amics, els humans.

Tot i que me’n moro de ganes, us faria un resum de tot el que ha passat durant l’àbsència d’aquesta finestra, però no acabaria mai i si bé és cert que sóc curiós, també sóc una mica gos. M’estic contradient amb el que pensava quan era més innocent (que deia que això de fer el gos o ser una mica gos, com a expressió, em feia una mica de ràbia). Els gossos no som uns vividors, però poc falta per a què ho arribem a ser. Almenys els que tenim de sort de tenir una bona família que ens cuida.

Per començar, tenim tot el que volem sense pagar per res: una casa, preparadíssima per viure-hi; aliment, que no ens hem de preocupar de preparar ni de servir; perruqueria a casa o fora, mitjà de transport... Ens ho fan i ens ho donen absolutament tot. Ben bé com a certs personatges dels que sempre m’he preguntat perquè segueixen existint quan hi ha molta altra gent que passa gana, i dels quals us n’he parlat sempre que he pogut perquè m’esgarrifen.

Però, i tornant a la meva espècie, la majoria de nosaltres ho tenim tot sense haver d’esforçar-nos per res, és a dir, sense treballar. Ja ho diu la frase, que el treball dignifica a l’home (i espero que a la dona, encara que se sap que en general cobra menys que l’home, qüestió que no entenc gaire; jo els veig igual), i no pas al gos.

Tot i això, treballar una mica en aquest blog no crec que em faci mal, sinó més aviat bé. Així que espero que em seguiu si us ve de gust, i sinó, doncs que quan em veieu em rasqueu una mica darrera les orelles, que m’agrada molt.


dissabte, 21 d’abril del 2012

Un clàssic és un clàssic


Han passat moltes coses aquest últims dies. El Rei se'n va anar de cacera d'elefants a Botswana i des d'aleshores tinc malsons i somio que ell i el seu nét Froilà intenten matar-me d'un tret; el govern argentí de Cristina Fernández de Kirchner ha expropiat el 51% d'YPF, deixant a Repsol fora de joc en la seva filial, de la qual n'ostentava el 57,4% del capital; arran d'això, la prima de risc del deute espanyol ha pujat fins a límits impensables i la borsa ha baixat als poc més de 7.000 punts;  la instrucció del cas Noós segueix endavant i avui havia de declarar l'exconsellera de sanitat, Marina Geli. I més històries per no dormir.

Però avui no escric per donar-vos la meva visió de l'actualitat d'aquests dies, sinó per dir-vos que avui viuré el meu primer Barça-Madrid!

Sí amics, ha arribat el dia. El clàssic ja és aquí i jo ja m'he enfundat la samarreta del meu equip des de primera hora del matí. A veure si la derrota contra el Chelsea no ens treu la força i les ganes de lluitar de les quals aquest Barça pot presumir.

Visca el Barça i visca Catalunya!

dijous, 12 d’abril del 2012

Dies de festa i aixecar la pota

El títol del post d'avui us pot portar a la confusió. Confusió que us he de confessar, ha estat pretesa. La morbositat (l'espanyol "morbo") de les persones no té límit i saber dels altres, el que fan i deixen de fer sacia aquesta ànsia de tafaneria. I sinó, fixeu-vos què feu quan esteu aturats amb el vostre cotxe en un embús que casualment s'ha format perquè hi ha hagut una avaria a la carretera; quan per fi sou al punt on es troba el cotxe avariat amb els seus triangles rigorosament situats a la distància reglamentària, segur que afluixeu la marxa i observeu amb curiositat tot allò que envolta l'incident. L'efecte tafaner.

Doncs bé, tot això venia per dir-vos que el títol de l'escrit d'avui és enganyós. Sí, tots hem estat de setmana santa i, per tant, hem gaudit d'uns dies de festa. I d'acord, sí, també he aixecat la pota. Però no he empinat la pota (o el colze, com a equivalent que deveu estar buscant) de celebració en celebració aquests dies de vacances.

No amics, no. No he tastat l'alcohol, sinó que ja començo a aixecar la pota cada vegada que vaig al lavabo, dit finament (vaja, quan faig pipí). I això potser no és motiu de celebració, però sí símptoma que l'adolescència està a tocar. Em faig gran i les hormones i l'instint comencen a fer presència al meu cos. Com a mascle, sento ja que formo part d'un territori i que aquest és meu, i per aquest motiu, limito aquest territori de cara a altres gossos, que quan sentin la meva olor, sabran que en el meu territori, mano jo.

Em sento com un bon independentista català. Potser hauré d'aconsellar als catalans emprenyats, als nacionalistes, sobiranistes o independentistes (bategeu-ho com vulgueu) que a la frontera amb el país veí hi aixequin la pota i hi deixin la seva empremta amb força, com ho faig jo.

Així doncs, crida als catalans que estimen el seu país, nació, llengua, cultura i tradicions i que, per tant, es consideren nacionalistes, sobiranistes o independentistes: sigueu gossos i marqueu territori!

Voltant pel jardí, pensant on aixecar la meva pota i marcar.

divendres, 30 de març del 2012

La reforma per als radicals

El Cobi del '92, 20 anys després, el 29-M.
No seré gaire original i com a dia després del 29-M que és avui, m'agradaria parlar de la vaga general. La jornada d'avui l'han protagonitzat no només un ja més que clàssic ball de xifres, sinó també la violència per la violència instaurada a Barcelona per diversos grups antisistema que acostumen a passejar massa sovint pels carrers de la ciutat comptal quan es cou alguna manifestació o moviment multitudinaris.

M'explico.

Ahir a Catalunya, i a Espanya, es va viure una nova jornada de vaga general. La vaga no és una senyora que tingui tendència a no treballar o a fer-ho poc i sense ganes, com em pensava inicialment. Em sentia alarmat de pensar que tothom parlava últimament d'una senyora poc avesada a la feina. "Deixin-la tranquil·la", pensava mentre alhora sospesava que fer el gos és sinònim de no fer res productiu. Em direu que potser tinc la pell massa fina, però em provoca certa ràbia que als gossos se'ns tingui per uns poca-feines.

Per tant, la vaga no és una senyora Paquita, Carmeta o Angelina que es dedicava a no fer res, sinó que se'n diu vaga d'aquell dret que tenen i poden exercir tots els ciutadans treballadors per a la defensa dels seus interessos, que consisteix en deixar de treballar col·lectivament i manifestar-se com a acció de protesta contra una reforma o un status quo que senten que els perjudica. La vaga general és, doncs, aquella parada dels treballadors de tots els sectors econòmics d'un país o d'una regió. I això mateix havia de passar ahir, havent-se convocat l'aturada pels sindicats espanyols.

El motiu? Tota vaga té una causa. La d'aquesta ocasió era la reforma laboral aprovada pel govern espanyol, que, com bé explica la Helen (i m'ha ajudat a entendre algun concepte que desconeixia, perquè tinc 7 mesos i una setmana) ve de la mà d'un Reial Decret-Llei (el 3/2012, de 10 de febrer). La reforma laboral me la imagino com la d'una cuina. Molt diferent no deu ser, oi? Vull dir que entenc que tota reforma té per objectiu una millora. Si tinc una cuina que al llarg dels anys i de tant utilitzar-la, està vella, desfassada i no s'ha adaptat als nous temps; hi ha quatre fogons, una sola pica, no m'hi cap el rentaplats i cau a trossos... Toca posar-hi una vitroceràmica, una pica doble, fer espai per un rentaplats... I tots contents.

Doncs resulta que la reforma laboral no agrada tot i que havia de portar-nos alguna cosa millor, com tota reforma. Hi ha més de 5 milions de parats a l'estat espanyol i sembla que la reforma més que ajudar a millorar la situació a la qual ens ha portat la crisi, flexibilitza l'acomiadament, la contractació, treu pes als sindicats. I això, per ara, no convenç a cap treballador. Crec que possiblement això és així perquè d'una banda s'ha fet de pressa i corrents, i mirant-se més el melic que una altra cosa (com el paleta que vol acabar la feina amb dos dies i et posa la vistroceràmica de l'inrevés). I possiblement també, perquè a ningú li agrada que se li retirin drets ni privilegis reconeguts. El govern del PP aprova la reforma (jusitificant-se en la pressió de Brussel·les) i qui la rep, els treballadors i els sindicats (que no es creuen que el mandat ve d'Europa). El conflicte neix i no cal tractar per quins motius concrets, que tots els sabem.

El que vull és fer un retrat del que va passar ahir. Agafar la meva càmera i donar-vos una fotografia no ho puc fer perquè afortunadament no vaig sortir al carrer (que ja de per sí m'espanta a vegades amb tants cotxes, motos i peus que van i vénen) ni vaig trepitjar Barcelona. Però us puc i us vull donar la instantània que la informació d'ahir i d'avui juntament amb la meva opinió, han revelat.

Que l'autèntica reforma per la qual s'ha de lluitar ha de ser la que s'encamini per eradicar la violència en manifestacions i actes multitudinaris que tenen lloc en especial a Barcelona. En això hi hauria d'estar tothom d'acord: sindicats, governs d'aquí i d'allà, treballadors que fan vaga i treballadors que no en fan; tothom (tu, tot, tothom). Perquè la crema de contenidors, la destrossa de mobiliari urbà, d'aparadors i accessos als comerços, i el més greu de tot, l'agressió física a les persones l'hem de rebutjar sempre. I més quan són els mateixos de sempre els que infringeixen aquests actes vandàlics. Aquests grups antisistema o radicals que opten per la violència només per la violència, sense cap motiu, han de pagar el que han causat i han de desaparèixer. Perquè tenim un país que a molts els agradaria tenir, amb unes característiques molt especials i atractives que es desvirtuen en dies com els d'ahir.

Així que deixem-nos d'històries i anem units per trobar la millor reforma per als radicals.

dijous, 29 de març del 2012

La son i la vaga



Avui una imatge val més que mil paraules.

Passen 30 minuts de les 12 de la nit i gairebé tothom dorm. És hora de tenir son, de fer l'enèssim badall, de caure rendit als braços de Morfeu i en un sospir plantar-se a l'alba i matinar. I això faig jo, escric unes últimes ratlles abans que el cap em caigui sobre el teclat perquè demà és dijous i el despertador sona ben d'hora.

Hi ha qui fa una bona estona que ronca (o respira fort, com diuen les fèmines) i també hi ha qui no pot conciliar el son. O bé perquè és insomne per naturalesa, o bé per necessitat o per obligació. I avui, estimats lectors, potser la raó d'aquesta falta de son d'alguns la podem trobar en què la son ha decidit fer vaga i no arriba ni arribarà quan sol fer-ho.

Sí. Ja hi tornem a ser amb un singular dia 29; però aquesta vegada té el torn el mes de març. I és que els sindicats del país han convocat una vaga general pel dia que ha arrencat fa uns minuts.

Caos o tranquil·litat? Efectes positius o negatius? Això sempre depèn des del cantó que es miri, diuen. Per sobre de tot, caldrà respecte, tant als drets dels que volen treballar, com dels que volen exercir el seu dret de vaga.

Tolerància com la que intento mostrar aquí, creient fermament que és moment de treballar molt per tirar endavant. Sinó, mireu-me, cansat, adormilat, teclejant unes línies des del meu portàtil intentant que el cap no em caigui sobre les lletressssssssssssssssssssssssssssssss

diumenge, 25 de març del 2012

El gos que és una celebrity a cop de feina ben feta


He sabut que un company ha passat a ser una celebrity mundial i no he pogut estar-me de fer-hi referència.

Es tracta de l'Uggie, el gos actor de la pel·lícula The Artist vencedora dels 2012 Oscar Academy Awards.

És cert que hi ha d'altres cans que com l'Uggie, comparteixen popularitat. Però el cas del Jack Russel actor és diferent del de molts; el cas de l'esforç, de la constància i del treball ben fet. I per aquest motiu l'admiro molt, perquè ha arribat lluny gràcies a l'entrenament diari i a la dedicació tant d'ell com del seu amo.

A l'Uggie li ha arribat la fama ara. Abans, però, ja havia treballat en altres films i no va defallir quan la seva feina no va ser premiada amb més que dos carícies al cap i una bona rascada d'orelles (l'equivalent als dos copets a l'esquena que el cap dóna al seu empleat quan ha treballat bé). Segurament, li va tocar fer papers més desagradables i no li va caure el collar (a les persones en aquest cas no els cauen els anells).

I com l'Uggie, penso en molts humans que avui, en plena crisi, han de treballar de valent, sigui del que sigui. I en el Barça, que mai s'ha cansat de lluitar per guanyar-ho tot i ho ha aconseguit, posant de moda uns valors que no s'haurien d'haver oblidat mai.