divendres, 30 de març del 2012

La reforma per als radicals

El Cobi del '92, 20 anys després, el 29-M.
No seré gaire original i com a dia després del 29-M que és avui, m'agradaria parlar de la vaga general. La jornada d'avui l'han protagonitzat no només un ja més que clàssic ball de xifres, sinó també la violència per la violència instaurada a Barcelona per diversos grups antisistema que acostumen a passejar massa sovint pels carrers de la ciutat comptal quan es cou alguna manifestació o moviment multitudinaris.

M'explico.

Ahir a Catalunya, i a Espanya, es va viure una nova jornada de vaga general. La vaga no és una senyora que tingui tendència a no treballar o a fer-ho poc i sense ganes, com em pensava inicialment. Em sentia alarmat de pensar que tothom parlava últimament d'una senyora poc avesada a la feina. "Deixin-la tranquil·la", pensava mentre alhora sospesava que fer el gos és sinònim de no fer res productiu. Em direu que potser tinc la pell massa fina, però em provoca certa ràbia que als gossos se'ns tingui per uns poca-feines.

Per tant, la vaga no és una senyora Paquita, Carmeta o Angelina que es dedicava a no fer res, sinó que se'n diu vaga d'aquell dret que tenen i poden exercir tots els ciutadans treballadors per a la defensa dels seus interessos, que consisteix en deixar de treballar col·lectivament i manifestar-se com a acció de protesta contra una reforma o un status quo que senten que els perjudica. La vaga general és, doncs, aquella parada dels treballadors de tots els sectors econòmics d'un país o d'una regió. I això mateix havia de passar ahir, havent-se convocat l'aturada pels sindicats espanyols.

El motiu? Tota vaga té una causa. La d'aquesta ocasió era la reforma laboral aprovada pel govern espanyol, que, com bé explica la Helen (i m'ha ajudat a entendre algun concepte que desconeixia, perquè tinc 7 mesos i una setmana) ve de la mà d'un Reial Decret-Llei (el 3/2012, de 10 de febrer). La reforma laboral me la imagino com la d'una cuina. Molt diferent no deu ser, oi? Vull dir que entenc que tota reforma té per objectiu una millora. Si tinc una cuina que al llarg dels anys i de tant utilitzar-la, està vella, desfassada i no s'ha adaptat als nous temps; hi ha quatre fogons, una sola pica, no m'hi cap el rentaplats i cau a trossos... Toca posar-hi una vitroceràmica, una pica doble, fer espai per un rentaplats... I tots contents.

Doncs resulta que la reforma laboral no agrada tot i que havia de portar-nos alguna cosa millor, com tota reforma. Hi ha més de 5 milions de parats a l'estat espanyol i sembla que la reforma més que ajudar a millorar la situació a la qual ens ha portat la crisi, flexibilitza l'acomiadament, la contractació, treu pes als sindicats. I això, per ara, no convenç a cap treballador. Crec que possiblement això és així perquè d'una banda s'ha fet de pressa i corrents, i mirant-se més el melic que una altra cosa (com el paleta que vol acabar la feina amb dos dies i et posa la vistroceràmica de l'inrevés). I possiblement també, perquè a ningú li agrada que se li retirin drets ni privilegis reconeguts. El govern del PP aprova la reforma (jusitificant-se en la pressió de Brussel·les) i qui la rep, els treballadors i els sindicats (que no es creuen que el mandat ve d'Europa). El conflicte neix i no cal tractar per quins motius concrets, que tots els sabem.

El que vull és fer un retrat del que va passar ahir. Agafar la meva càmera i donar-vos una fotografia no ho puc fer perquè afortunadament no vaig sortir al carrer (que ja de per sí m'espanta a vegades amb tants cotxes, motos i peus que van i vénen) ni vaig trepitjar Barcelona. Però us puc i us vull donar la instantània que la informació d'ahir i d'avui juntament amb la meva opinió, han revelat.

Que l'autèntica reforma per la qual s'ha de lluitar ha de ser la que s'encamini per eradicar la violència en manifestacions i actes multitudinaris que tenen lloc en especial a Barcelona. En això hi hauria d'estar tothom d'acord: sindicats, governs d'aquí i d'allà, treballadors que fan vaga i treballadors que no en fan; tothom (tu, tot, tothom). Perquè la crema de contenidors, la destrossa de mobiliari urbà, d'aparadors i accessos als comerços, i el més greu de tot, l'agressió física a les persones l'hem de rebutjar sempre. I més quan són els mateixos de sempre els que infringeixen aquests actes vandàlics. Aquests grups antisistema o radicals que opten per la violència només per la violència, sense cap motiu, han de pagar el que han causat i han de desaparèixer. Perquè tenim un país que a molts els agradaria tenir, amb unes característiques molt especials i atractives que es desvirtuen en dies com els d'ahir.

Així que deixem-nos d'històries i anem units per trobar la millor reforma per als radicals.

2 comentaris:

  1. Thanks Floc! afortunadament hi ha gosssos com tu q em llegeixen...ja veus q faig el mateix! deixo la meva petjada!

    ResponElimina
  2. A tu, Helen, fidel seguidora. La veritat és que m'agrada sovintejar pel teu blog quan hi ha algun escrit nou. Avui ja estic pensant en què escriure. I tinc ganes de posar una mica més de disseny a aquesta meva finestreta. Una llepadeta, mami del Klein! ;D

    ResponElimina