dissabte, 21 d’abril del 2012

Un clàssic és un clàssic


Han passat moltes coses aquest últims dies. El Rei se'n va anar de cacera d'elefants a Botswana i des d'aleshores tinc malsons i somio que ell i el seu nét Froilà intenten matar-me d'un tret; el govern argentí de Cristina Fernández de Kirchner ha expropiat el 51% d'YPF, deixant a Repsol fora de joc en la seva filial, de la qual n'ostentava el 57,4% del capital; arran d'això, la prima de risc del deute espanyol ha pujat fins a límits impensables i la borsa ha baixat als poc més de 7.000 punts;  la instrucció del cas Noós segueix endavant i avui havia de declarar l'exconsellera de sanitat, Marina Geli. I més històries per no dormir.

Però avui no escric per donar-vos la meva visió de l'actualitat d'aquests dies, sinó per dir-vos que avui viuré el meu primer Barça-Madrid!

Sí amics, ha arribat el dia. El clàssic ja és aquí i jo ja m'he enfundat la samarreta del meu equip des de primera hora del matí. A veure si la derrota contra el Chelsea no ens treu la força i les ganes de lluitar de les quals aquest Barça pot presumir.

Visca el Barça i visca Catalunya!

dijous, 12 d’abril del 2012

Dies de festa i aixecar la pota

El títol del post d'avui us pot portar a la confusió. Confusió que us he de confessar, ha estat pretesa. La morbositat (l'espanyol "morbo") de les persones no té límit i saber dels altres, el que fan i deixen de fer sacia aquesta ànsia de tafaneria. I sinó, fixeu-vos què feu quan esteu aturats amb el vostre cotxe en un embús que casualment s'ha format perquè hi ha hagut una avaria a la carretera; quan per fi sou al punt on es troba el cotxe avariat amb els seus triangles rigorosament situats a la distància reglamentària, segur que afluixeu la marxa i observeu amb curiositat tot allò que envolta l'incident. L'efecte tafaner.

Doncs bé, tot això venia per dir-vos que el títol de l'escrit d'avui és enganyós. Sí, tots hem estat de setmana santa i, per tant, hem gaudit d'uns dies de festa. I d'acord, sí, també he aixecat la pota. Però no he empinat la pota (o el colze, com a equivalent que deveu estar buscant) de celebració en celebració aquests dies de vacances.

No amics, no. No he tastat l'alcohol, sinó que ja començo a aixecar la pota cada vegada que vaig al lavabo, dit finament (vaja, quan faig pipí). I això potser no és motiu de celebració, però sí símptoma que l'adolescència està a tocar. Em faig gran i les hormones i l'instint comencen a fer presència al meu cos. Com a mascle, sento ja que formo part d'un territori i que aquest és meu, i per aquest motiu, limito aquest territori de cara a altres gossos, que quan sentin la meva olor, sabran que en el meu territori, mano jo.

Em sento com un bon independentista català. Potser hauré d'aconsellar als catalans emprenyats, als nacionalistes, sobiranistes o independentistes (bategeu-ho com vulgueu) que a la frontera amb el país veí hi aixequin la pota i hi deixin la seva empremta amb força, com ho faig jo.

Així doncs, crida als catalans que estimen el seu país, nació, llengua, cultura i tradicions i que, per tant, es consideren nacionalistes, sobiranistes o independentistes: sigueu gossos i marqueu territori!

Voltant pel jardí, pensant on aixecar la meva pota i marcar.