La llibertat del(s) Camp(s)

Evidentment, no sóc jo, sinó el senyor Camps.

Abans de res us volia dir que fa una setmana vaig fer els 5 mesos i d'ells, un amb la Bet!

Em faig gran i mica en mica es va notant amb el que us vaig escrivint. Cada dia m'acostumo més a aquesta bona vida domèstica. A l'únic que no m'acostumo encara, és a les converses de les persones. Parlen de moltes coses i tots alhora, amb un estil una mica italià o mediterrani, com ells mateixos diuen i no sé perquè.  Tant poden estar tractant sobre futbol, com sobre política o religió.

L'últim dia us explicava que en aquestes converses que tenen els humans, havia sentit com es parlava de l'Iñaki Urdangarín i el cas Nóos i que us en parlaria la propera vegada que em proposés explicar-vos alguna cosa. No queda gaire bé incomplir allò que es promet fer, però em sembla que hi ha un altre cas que mereix la meva atenció, i la de tots: la vessant valenciana del cas Gürtel.

Perdoneu que faci un parèntesi: per què posen noms tan complicats els policies i els jutges? És que tots han de portar algun accent, dobles lletres i dièresi? La Bet ara m'està dient que semblo el diputat català del Parlament espanyol per ERC, el senyor Joan Tardà. I m'explica que, apart de posar noms curiosos als casos, el de l'Urdangarín es diu "Noós" per l'Institut que presidia el duc de Palma; i "Gürtel" perquè és "Correa" en alemany, el nom del líder de la trama de corrupció vinculada al PP.

Doncs bé, el cas que aquesta setmana ha centrat totes les mirades és el cas Gürtel al País Valencià, el conegut judici dels "trajes" que Francisco Camps (Paco en la intimitat) es deixava fer i regalar a canvi de fer favors a l'esplèndida empresa de Correa concedint-li contractes amb l'Administració, prescindint dels procediments i tràmits habituals. Al senyor Camps li regalaven vestits, sabates, cinturons... Al senyor Ricardo Costa (que deu tenir algun problema a la boca que fa que quan parli no se l'entengui) un rellotge, 100 "gramitos" de caviar... I a la més fina de totes, a la senyora Rita Barberà, bolsos i més bolsos pel simple fet de ser alcaldessa.

La qüestió és que tot i haver-se escoltat les converses telefòniques entre ells demanant regals i prometent favors; tot i les declaracions del sastre a qui s'encarregaven els vestits de Camps; tot i les factures de les botigues on es compraven alguns d'aquests presents; tot i el conjunt de les proves, un jurat popular ha dit que no poden determinar que Camps i Costa siguin culpables dels càrrecs que els imputaven. Argumenten que el que realment semblen demostrar les proves és una relació comercial entre Correa i els senyors C&C. Que curiós que dos polítics influents tinguin relació comercial amb empreses a qui després concedeixen contractes a través de l'Administració, no trobeu? Però vaja, no m'estranya gens la decisió del jurat, si es diu popular! Que aquest jurat no queda prou clar que era del Partit Popular si el seu nom mateix ja ho diu? Per què haurien de considerarlos culpables si són del mateix carro?

Em corregeix la Bet. Jurat popular no és un jurat format per gent del PP, sinó que es tracta de 9 ciutadans elegits a l'atzar per emetre un veredicte en relació a un cas determinat. No poden participar en tots els judicis que es celebren, sinó només en procediments per delictes concrets. Aleshores, si no formen part del PP com em pensava, com poden haver emès un veredicte de no culpables? No ho entenc.

Torna a venir la Bet per dir-me que es veu que tots eren ciutadans valencians, on el PP guanya gairebé sempre, aconseguint la majoria absoluta, que cada vegada és més àmplia. Això últim ja no em deixa dubtes. Simpatitzants amb el partit dels senyors Camps i Costa ho devien ser una estona. Què en penseu?

Amb aquest veredicte, doncs, el Jutge del cas ha de dictar la sentència. Una resolució que, sens dubte, i en la línia del que va votar el jurat, aixecarà polseguera.

No ho trobo gaire normal que actuar al marge de la llei i pel propi interès d'un mateix, ocupant un càrrec de molt poder i valent-se d'aquest, algú quedi impune. El més lògic seria que aquests senyors lladres acabessin a la presó, no? Doncs en aquest lloc on he nascut, les coses no funcionen així. Sóc un gos de 5 mesos i el que no comprenc és com encara s'estranyen quan la resta d'Europa se'n riu d'Espanya i, de retruc, de Catalunya. Perquè deixeu-me que us digui, a la meva nació, la catalana, aquestes coses també passen. Sinó, ja us explicaré algun altre dia el que van fer els senyors M&M: Millet i Montull.

Tercera vacuna i la ràbia que em vol convertir en Iñaki

Ja me l'han posada. De fet, tot just ahir feia una setmana que anava a veure la Míriam perquè em fes del tot lliure. Lliure en el sentit de poder anar pel carrer tranquil amb les meves tres vacunes. Tot i que em va dir que hauré de tornar-la a veure algun dia de febrer perquè em posi la ràbia. No acabo de veure-ho clar. Si jo no sóc un gosset rabiós sinó més aviat bonàs, encara que molt entremaliat, perquè m'han de posar la ràbia dins el cos? És com el pecat original, que m'han de tacar per tenir sempre aquell punt d'ira, de dolenteria?

Tot això em fa pensar en converses que sento aquests últims dies a casa. Com ara que qui s'ha revelat com un autèntic dolent de la pel·lícula és el senyor Iñaki Urdangarín. "Tan bona persona que semblava, com si mai hagués trencat un plat".

El senyor Urdangarín era jugador professional d'handbol. Faré un parèntesi: que divertit ha de ser dedicar-se a jugar alguna cosa professionalment, no? No hi ha jugadors professionals de Lego o de nines? Doncs bé, el 1996 es van celebrar els Jocs Olímpics d'Atlanta en els quals l'Iñaki participava com a jugador de la selecció espanyola d'handbol, que va obtenir la medalla de bronze. I resulta que a ell no només li van posar la medalla com a jugador de l'equip guanyador en tercer lloc, sinó que es va emportar un premi molt més important i durador: conèixer la infanta Cristina.

A les Espanyes, els reis i reines quan tenen fills no es refereixen a ells com a prínceps i princeses com passa a la resta de països o als contes. Es veu que els fills homes tenen dret a dir-se prínceps, però les filles noies no, s'han de dir infantes i mai podran ser reines. La qüestió és que això és així per culpa d'una llei sàdica... La llei sàlica, perdó. I si les infantes aconsegueixen casar-se, el rei els dóna un nou títol que tindran també els consorts (els marits): el de ducs. Així, la infanta (no princesa) Cristina de Borbó en casar-se va passar a ser també Duquessa de Palma. I l'Iñaki duc, es clar.

Doncs tot això pel senyoret Iñaki no era prou. Em sembla impossible que algú que s'ha pogut dedicar a ser jugador professional d'handbol, casat amb una filla d'un rei i per tant, amb la vida bastant solucionada, no estigui satisfet amb tot això i es dediqui a robar, suposadament. Potser és que ell voldria viure a cos de rei i ara només pot fer-ho a cos de duc.

Robar, això m'ha semblat escoltar a casa. Quan s'assabenten d'alguna notícia més del cas, només sento dir paraulotes. Intentaré esbrinar de què es tracta i us ho explicaré el proper dia.

Hem sortit a 'La segona hora' a Rac1!

Tot just acabo de sopar. Em moria de gana ja!

És que hem anat una mica més tard. Hi ha hagut una mica d'enrenou a casa després de saber que avui la Bet i jo hem sortit a la ràdio.

Al cotxe de la Bet sempre hi sento programes de ràdio (que és com una tele que només se sent), en especial de RAC1. El matí, sona el Basté en el trajecte cap al despatx (els dilluns també surt una senyora que em posa nerviós però m'agrada perquè és molt esverada, alhora divertida i contundent que només que enrahola i no deixa parlar a la resta de tertulians); i el migdia, La segona hora, un programa d'investigació que fa riure, com es descriuen ells mateixos. I no fa riure, sinó molt de riure! Cal especificar-ho, perquè la Bet no para des que arrenca el programa! Conduït pel Quim Morales i tot l'equip: el Xavier Pérez Esquerdo (que sovint confonen amb una senyora), el Jair Domínguez (que només diu que paraulotes i veritats com temples), la Candela Figueres (que sempre riu), el Víctor Ollé (que fa unes composicions de talls de veu espectaculars), el Roger de Gràcia (que encara que no el vegis saps que quan fa la secció fa cares), la Bibiana Ballbè (assessora trendy originària d'on visc jo)... I paro perquè no acabaré mai. La qüestió principal és que li encanta!

Resulta que el programa té Facebook i com a xarxa social que és hi pengen preguntes que generen algunes de les seccions que fan com 'La caixa dels trons' o 'El síndic de greuges, grues, greixos...'. La pregunta d'avui era aquesta: CAIXA DELS TRONS. Una jove sobreviu després de trencar-se la corda amb què feia pònting a les cascades Victòria i caure en una zona plena de cocodrils. QUINA ÉS LA COSA M´SE ARRISCADA QUE HEU FET?

I pam, comentari de la Bet que m'inclou a mi. Això s'ha de dir, bàsicament perquè per aquest motiu hem sortit en antena!

Comentari de la Bet: 'No sé si és la més arriscada que he fet, però avui (diumenge 8) he anat a missa d'una hora a Montserrat amb un gos de 4 mesos amagat dins l'abric. Patia amb els càntics de l'escolania, no sabia si s'acabaria apuntant al cor: auuuuuuuuuuu!

Ahir vam anar a Montserrat amb uns amics de la Bet i com que s'ha de fer país, em va dir que m'havia de portar molt bé i podríem entrar a missa a escoltar l'Escolania cantar el Virolai. Així de pas, rebria la benedicció abans de la festa dels Tonis. Tot un privilegiat, no? I sí, sí. Em vaig armar de paciència per aguantar una hora de missa dins l'abric. Per sort, la Bet portava un collaret i una bufanda amb els que em deixava jugar mentre era allà tancat quan no treia el cap per veure què passava allà fora com deien a X-Files Mulder i Scully. 

A la Candela Figueres li deu haver fet gràcia el comentari perquè ha llegit la meva aventura.

Gràcies a la Sílvia hem sabut que l'equip de 'La segona hora' ha fet encara més broma de la resposta de la Bet a la pregunta; i ella per donar fe de com va anar la pujada a Montserrat, els ha deixat una foto al mur del Facebook del programa.

Text de la foto: 'Amics de la segona hora! Sóc loient que ahir va anar a Montserrat amb el gos! Aquí en teniu la prova! M'han passat l'àudio perquè no us he pogut escoltar i m'heu fet riure molt amb els vostres comentaris! Resulta que havíem quedat per anar a Montserrat amb els amics i alguns (els creients) volien anar a missa. Amb el fred que feia era una broma estar-se a fora i a més, qui es vol perdre l'escolania cantant el Virolai? S'ha de fer país! Així que amb el gos a dins! Apali, una abraçada per ser tan simpàtics!'

Total, que aquests humans de 'La segona hora' són tan divertits que han fet això:

Text de la foto: 'La Betty i el gos beneït per la Mare de Déu de Montserrat.'

Un dia per recordar que havia de constar en aquest meu blog. Gràcies equip de 'La segona hora', sou molt macos!

Llepadetes (com les que faria, a la Mare de Déu de Montserrat; a fer-li ja no ens hi vam atrevir)!

Punt i final a les festes i dietes miraculoses

La joguineta que em van portar els Reis

S'acaben les festes ara que ja han passat els Reis; encara que si et cases amb un príncep o una infanta, diuen que la festa dura la resta de la vida mentre hi segueixis casat. Només cal veure i comparar el duc Urdangarín i el senyor de la capa, també conegut com Jaime de Marichalar.

Ses Magestats els Reis Mags són tres senyors molt grans que en saber que havia nascut Jesús (el nen nascut el 25 de desembre que us comentava aquí), el van anar a veure a l'establia de Betlem on Maria i Josep havien decidit passar la freda nit de desembre. Com que quan un va de visita a casa d'algú, és costum portar algun detall a l'amfitrió, els Reis van portar or, incens i mirra al nen Jesús. I això és el que fan d'ençà d'aquella nit el dia 6 de gener de cada any. Però porten regals diversos tant als més petits com als més grans. I si algú no s'ha portat bé, li porten carbó. Els Reis han passat per casa la Bet i m'han portat un peluixet fet de ganxet. I amb els Reis, adéu a les festes.

Punt i final al Nadal i a casa només sento parlar de dietes.

Les dietes serveixen per aprimar-se. Clar, no m'estranya que en parlin, si durant aquests dies que porto a casa i que han coincidit amb Nadal, no saben fer altra cosa que reunir-se al voltant d'una taula plena de plates i plates d'exquisiteses. Es deuen haver engreixat, i ara toca treure aquells quilets de més que tant molesten menjant menys, més equilibrat i apuntant-se a un gimnàs. És curiós com tot i sabent que hauran de fer-ho, per Nadal les persones no paren de menjar i beure. Un contrassentit. Ja s'acostumaran als àpats lleugers del dia a dia? Ja podran amb tots els propòsits fets per l'any nou i passar a menjar com els ocellets?

El que em fa molta gràcia és que tothom en coneix alguna (de dieta): "jo vaig provar la del Dukan i en dos setmanes perds 10 quilos". Miracles que no tenen explicació. De dietes n'hi ha de tots tipus i colors. Una de monotemàtica en què durant el dia només menges un aliment: pinya, préssec, taronja. Una altra que va de prendre-s'ho tot líquid, res de sòlid: fora carn i vinga sopes i sopetes. Quin avorriment. Ara, que si volen, jo els ofereixo la dieta Su, tota a base de pinso (molt coneguda i poc apreciada entre els gossos). Això sí que és avorrit, monotemàtic i ni guanyes ni perds, et mantens. Potser que com el senyor Dukan (que es veu que vol que apugi nota el fet d'estar prim a França), ho proposi com a miracle per estar com una tal Heidi Klum.

De dietes no en tindran molts alcaldes d'Ajuntaments catalans com l'alcaldessa de Sant Cugat. Ho vaig sentir l'altre dia comentar al menjador (això de no tenir dietes també ho fan alguns polítics que van a un lloc on es parla -Parlament-). Que estrany que no es posin a dieta, no? Potser són d'aquells que no s'engreixen mai. I perquè aleshores diuen que renuncien a les dietes per estrènyer-se el cinturó, quan això es fa quan es perd pes? Potser és que els polítics ben bé no saben què diuen? A casa mai en sento parlar bé d'aquests senyors que només fan que parlar. I és que deu cansar que tot el dia et diguin coses per dir, sense realment voler dir res. Política...! Així acaben les frases a casa quan tracten sobre ells. I si la dieta l'apliquem a la política? Menys política per més polítiques. Ui, la Bet em diu demagog. No sé què vol dir.

Bon raïm!

Feliç 2012!

Efectivament, avui comença l'any 2012 de la nostra era i, com que tot s'ha de celebrar, això no serà menys! La festa que es coneix com de Cap d'Any s'inicia la nit abans fent un sopar amb la família o els amics. A Espanya diferencien entre la "Nochevieja" i el dia 1 de l'any. És curiós això de dir-li així. Em fa pensar en una senyora gran, gran, gran, gran...! Una velleta de cabell blanc i un bastó, tota encorvadeta.

Després de sopar i beure (a vegades els humans quan beuen alguns tipus de begudes es posen tontos, graciosos i riallers i no hi ha qui els aguanti; aquests dies de festes se'n veuen molts d'aquests simpàtics), és l'hora de preparar el raïm. Se'n posen 12 per humà (es veu que els humans tenen un altre nom que els identifica també: persones). I a continuació es posen a disseccionar-lo. Em vaig quedar ben parat quan els vaig veure asseguts a taula concentrats en fer-los una autòpsia als pobres grans de raïm. Crec que no havien mort assassinats, però ells ho seguien fent: els treien la pell a tires (quin mal!), els obrien per la meitat, i després els treien uns pinyols ben petits de dins. Més que una autòpsia, en aquell moment em semblava que els feien una lipossucció, però jo no els veia pas grassos, és que són i han de ser rodons.

Tanta curiositat em va despertar que la Bet se'n va adonar i em va dir que això ho feien per poder-se'l menjar més depressa i així fer totes les campanades. Aquí ja m'havia perdut del tot. I és que el raïm no se'l menjaven després de fer tota aquesta feinada, sinó que s'esperaven 12 segons abans de les 12 en punt per menjar-se-les davant el televisor! I tots de cop gairebé! Dong-raïm, dong-raïm... I així fins a 12. Si no mastegues ràpid se t'acumula el raïm a la boca i no pots acabar-te-les totes i si això passa, diuen que no comences bé l'any, o que no s'acompliran els teus desitjos pel nou any. Així doncs, tots a córrer a cruspir-se els grans de raïm quan toca. Hi ha que si no se'ls pela, ja se'ls pot posar tots d'un en un a la boca, ja... Que després no pot empassar-se'ls perquè entre la pell i els pinyols no hi ha qui ho faci. I tot el suquet del raïm regalimant per la boca. Vaja, una imatge esperpèntica, realment. Sort que no ho he vist! Però ja deu tenir gràcia veure els humans amb la boca plena de raïm com un hàmster desitjant-se bon any, fent-se petons i abraçades...!

Doncs resulta que l'entrada al nou any es tradició celebrar-la així a Catalunya i al país veí. Una manera ben estranya oi? Abans que siguin les 00:00:01 hores del dia 1 de gener del nou any, es mengen els grans de raïm un en un coincidint amb les 12 campanades que marquen les 00:00:00. I després de tot això, a seguir amb la festa!

L'endemà, o sigui avui, la família es torna a reunir al voltant de la taula per dinar, tot i que no fan tan bona cara com als altres dinars de Nadal i Sant Esteve, com tampoc tenen tanta gana. El que sí que tenen és una cosa que es diu ressaca, que es veu que ve acompanyada de mal de cap i malestar general. Com una grip però sense ser vírica.

Per acompanyar-los en un dia més aviat de sofà, també m'hi poso una estona (com a la foto). Apa, que acabeu de passar un bon dia i que tingueu un bon any nou!

Llepadetes!