El dia que no existeix

El 29 és un número curiós: primer, i per tant, només divisible per 1 i per ell mateix. És el número atòmic del coure, és a dir, que la càrrega nuclear del coure és de 29 protons. Aquells que tenen 29 anys estan al llindar de la trentena, esperen tristos el canvi de desena i poden viure aquesta edat, quan l'enceten, com un límit en el qual o bé s'afanyen a seguir sent joves (tot i que ho seguiran sent), o bé s'apressen per fer tot allò que "s'ha de fer" abans dels 30. I a més, 29 és el total de dies del mes de febrer els anys de taspàs, que són aquells que tenen un dia més, és a dir, 366.

Per què reflexiono sobre el 29 no cal que us ho expliqui, oi? De dies 29 en tenim cada mes, però el mes de febrer només en tenim cada quatre anys i avui és 29 de febrer. Un dia que l'any passat no existia i que el que ve tampoc existirà.

Tot això em fa pensar en què per Urdangarín, de qui us vaig prometre tornar a parlar properament, el dia que no existeix i que no ha existit mai és el que el relaciona amb tots i cadascun dels fets que han portat al Jutge instructor del cas Palma Arena a imputar-lo. Per ell, tots els dies foscos, obscurs, amb converses amb Matas per crear un equip ciclista de les Balears, en què l'Institut Nóos emet factures milionàries per organitzar congressos i actes per la Generalitat Valenciana, en què Aizoon, la societat que té amb la Infanta Cristina es lucra dels seus negocis amb Nóos... Tots aquests dies són 29 de febrer en un any comú. No han existit.

I sinó, quina altra conclusió podem treure de la seva maratoniana declaració el passat cap de setmana?

M'adono a mesura que passa el temps, que a Espanya i a Catalunya el més dolent -vaja, el més infractor, el més mentider, el més lladre- de tots es salva. Sinó, parlem de Camps, o de Fèlix Millet i Jordi Montull, o de Bernat Muñoz, Manuel Dobarco, Macià Alavedra o Lluís Prenafeta. Per ells, el dia de complir condemna o de ser condemnats tampoc existeix.

En fi, de moment, i si la situació no canvia, m'he estat mirant vols per marxar amb la Bet a algun país amb més seny que aquest.

L'Abadía de Sant Quirze, o el meu nou col·lega

El llibre del meu col·lega Abadía

Mig any de vida i dos mesos des que sóc a casa, amb la Bet i la família. Això passava ahir, i amb això no pretenc ni fer balanç (que a la meva curta edat seria absurd) ni res que se li assembli. Simplement m'agrada recordar-ho i per aquest motiu (de celebració), i perquè he trobat una mica de temps, "vuelvo a las andadas (perrunas)", com diuen els espanyols.

Aquest matí ens hem llevat com de costum: a la mateixa hora, amb el mateix peu, amb el mateix bon dia. Però he notat alguna cosa en la Bet. M'ha tret a fer un pipí i, encara que molt adormida i poc xerradora, tenia un no-sé-què especial que la feia diferent. I és que ahir a la nit tenia una cita.

No es tractava d'una cita de les que us imagineu, gamberros. Això no us ho explicaria, que no interessa a ningú. Ahir anava a una conferència a Barcelona a càrrec del senyor Leopoldo Abadía. I no us empenyeu, després de la conferència no van anar a sopar a un restaurant romàntic, que el senyor Abadía, encara que té un esperit molt jove, crec que s'aparta i de molt llarg, de la franja d'edat d'homes amb els quals una noia de l'edat de la Bet i les seves amigues podria tenir una cita.

Per qui no el conegui, encara que crec que no caldrien presentacions, el senyor Leopoldo Abadía és un gurú de com entendre i afrontar la crisi que afecta el país, Europa i pràcticament el món sencer. Tot i la rapidesa amb què s'explica i la facilitat de paraula que té, d'agrair per tractar d'un tema tan complex i ple de tecnicismes com és la crisi econòmica i financera mundial, la Bet va tornar tard. O almenys era prou tard per mi, que per més que l'anés a rebre a la porta, la veritat és que un servidor ja era més del món dels somnis que del real. No em vaig adonar gairebé de res; fins aquest matí, que quan li he vist la cara a la Bet, ja us dic jo que desprenia una sensació estranya.

De fet, no ha calgut preguntar-li res. Deixeu-me fer un parèntesi per plantejar-vos que no sé qui seria capaç de gosar dir alguna cosa als humans quan es lleven de bon matí. Amb les cares llargues que fan, ja paguen. No se t'acudeixi cridar un bon dia alegre, que com li fan al despertador, t'engegarien un cop per fer-te callar. Què ho deu fer que estiguin tan malhumorats?

Amb tot això què vull dir? Que no ha calgut preguntar-li res, afortunadament! Quan ha sortit de la dutxa i, per tant, ja estava més desperta, m'ha explicat que acabada la conferència va conèixer un company meu que també es dedica a escriure i que també té un blog! M'he quedat de pedra i em semblava que ara el que no estava del tot despert era jo.

Recordo com si fos ahir com li vaig explicar a la Bet el meu projecte, que volia escriure un blog. Li va semblar una idea genial i em va dir que ho tirés endavant, costés el que costés. Que l'hàbit d'escriure ajudava a un a ordenar les idees, els pensaments, a saber-se expressar, a ser creatiu i a evolucionar. El meu propòsit era més senzill que tot això. Simplement volia obligar-me a escriure sobre el meu món; sobre el món, vaja. Sobre tot el que em desperta curiositat, perquè la curiositat, crec, està dins d'aquells imprescindibles que no s'han de perdre mai.

Contenta, la Bet ho va explicar als seus i, encara que no tots, la gran majoria va titllar-ho de bogeria. Ella ens defenia a capa i espasa i recordo que, anant a Montserrat aquell diumenge després de Reis, amb els amics al cotxe de camí de tornada cap a Terrassa, els deia que no l'entenien prou, que la idea no era cap tonteria i que en el fons era molt diferent de la que ells tenien al cap; els deia que segurament, el dia que algú altre que adquirís notorietat (o bé que ja en tingués) fes ús i desenvolupés aquella idea, no la trobarien tan descabellada.

I vet aquí que la Bet ahir va saber que el gos del senyor Leopoldo Abadía, en Helmut, no només tenia un blog sinó que a més s'havia atrevit a escriure un llibre i li havien publicat! "Guau! Historia de un educador de amos", porta per títol. Eufòrica davant la troballa, la Bet va comprar-ne un exemplar i me'l va fer dedicar pel senyor Abadía, ja que en Helmut no havia assistit a la conferència. Quan ens l'haguem llegit us en farem un resum, a veure si així us animeu a comprar-lo.

Voleu un consell per anar per la vida? Quan tingueu una idea al cap, un projecte, un objectiu, feu-ho tot per aconseguir-lo. Lluiteu incansables, escolteu les crítiques i agafeu-ne les constructives. Les bajanades tireu-les a les escombraries i no us perdeu pel seu camí. I si us diuen que aquesta idea, projecte o objectiu es desmarca del que és habitual, si hi creieu, sigueu valents i continueu batallant cada dia per assolir-lo.

Sinó, mireu el Helmut i el seu amo. I no vulgueu saber la cara que feien els amics de la Bet que eren a la conferència ahir. Encara ens prenen una mica per bojos, però no estem sols, com li va dir la Bet al senyor Abadía; ell a la dedicatòria hi va posar: "estamos todos un poco chalaos, pero es divertidísimo". Per tant, jo li dic al Helmut i al seu amo "que nos quiten lo bailao, que bien me lo paso tan chalao". Si no en trec res, que ho dubto, almenys m'ho hauré passat bé.