divendres, 30 de març del 2012

La reforma per als radicals

El Cobi del '92, 20 anys després, el 29-M.
No seré gaire original i com a dia després del 29-M que és avui, m'agradaria parlar de la vaga general. La jornada d'avui l'han protagonitzat no només un ja més que clàssic ball de xifres, sinó també la violència per la violència instaurada a Barcelona per diversos grups antisistema que acostumen a passejar massa sovint pels carrers de la ciutat comptal quan es cou alguna manifestació o moviment multitudinaris.

M'explico.

Ahir a Catalunya, i a Espanya, es va viure una nova jornada de vaga general. La vaga no és una senyora que tingui tendència a no treballar o a fer-ho poc i sense ganes, com em pensava inicialment. Em sentia alarmat de pensar que tothom parlava últimament d'una senyora poc avesada a la feina. "Deixin-la tranquil·la", pensava mentre alhora sospesava que fer el gos és sinònim de no fer res productiu. Em direu que potser tinc la pell massa fina, però em provoca certa ràbia que als gossos se'ns tingui per uns poca-feines.

Per tant, la vaga no és una senyora Paquita, Carmeta o Angelina que es dedicava a no fer res, sinó que se'n diu vaga d'aquell dret que tenen i poden exercir tots els ciutadans treballadors per a la defensa dels seus interessos, que consisteix en deixar de treballar col·lectivament i manifestar-se com a acció de protesta contra una reforma o un status quo que senten que els perjudica. La vaga general és, doncs, aquella parada dels treballadors de tots els sectors econòmics d'un país o d'una regió. I això mateix havia de passar ahir, havent-se convocat l'aturada pels sindicats espanyols.

El motiu? Tota vaga té una causa. La d'aquesta ocasió era la reforma laboral aprovada pel govern espanyol, que, com bé explica la Helen (i m'ha ajudat a entendre algun concepte que desconeixia, perquè tinc 7 mesos i una setmana) ve de la mà d'un Reial Decret-Llei (el 3/2012, de 10 de febrer). La reforma laboral me la imagino com la d'una cuina. Molt diferent no deu ser, oi? Vull dir que entenc que tota reforma té per objectiu una millora. Si tinc una cuina que al llarg dels anys i de tant utilitzar-la, està vella, desfassada i no s'ha adaptat als nous temps; hi ha quatre fogons, una sola pica, no m'hi cap el rentaplats i cau a trossos... Toca posar-hi una vitroceràmica, una pica doble, fer espai per un rentaplats... I tots contents.

Doncs resulta que la reforma laboral no agrada tot i que havia de portar-nos alguna cosa millor, com tota reforma. Hi ha més de 5 milions de parats a l'estat espanyol i sembla que la reforma més que ajudar a millorar la situació a la qual ens ha portat la crisi, flexibilitza l'acomiadament, la contractació, treu pes als sindicats. I això, per ara, no convenç a cap treballador. Crec que possiblement això és així perquè d'una banda s'ha fet de pressa i corrents, i mirant-se més el melic que una altra cosa (com el paleta que vol acabar la feina amb dos dies i et posa la vistroceràmica de l'inrevés). I possiblement també, perquè a ningú li agrada que se li retirin drets ni privilegis reconeguts. El govern del PP aprova la reforma (jusitificant-se en la pressió de Brussel·les) i qui la rep, els treballadors i els sindicats (que no es creuen que el mandat ve d'Europa). El conflicte neix i no cal tractar per quins motius concrets, que tots els sabem.

El que vull és fer un retrat del que va passar ahir. Agafar la meva càmera i donar-vos una fotografia no ho puc fer perquè afortunadament no vaig sortir al carrer (que ja de per sí m'espanta a vegades amb tants cotxes, motos i peus que van i vénen) ni vaig trepitjar Barcelona. Però us puc i us vull donar la instantània que la informació d'ahir i d'avui juntament amb la meva opinió, han revelat.

Que l'autèntica reforma per la qual s'ha de lluitar ha de ser la que s'encamini per eradicar la violència en manifestacions i actes multitudinaris que tenen lloc en especial a Barcelona. En això hi hauria d'estar tothom d'acord: sindicats, governs d'aquí i d'allà, treballadors que fan vaga i treballadors que no en fan; tothom (tu, tot, tothom). Perquè la crema de contenidors, la destrossa de mobiliari urbà, d'aparadors i accessos als comerços, i el més greu de tot, l'agressió física a les persones l'hem de rebutjar sempre. I més quan són els mateixos de sempre els que infringeixen aquests actes vandàlics. Aquests grups antisistema o radicals que opten per la violència només per la violència, sense cap motiu, han de pagar el que han causat i han de desaparèixer. Perquè tenim un país que a molts els agradaria tenir, amb unes característiques molt especials i atractives que es desvirtuen en dies com els d'ahir.

Així que deixem-nos d'històries i anem units per trobar la millor reforma per als radicals.

dijous, 29 de març del 2012

La son i la vaga



Avui una imatge val més que mil paraules.

Passen 30 minuts de les 12 de la nit i gairebé tothom dorm. És hora de tenir son, de fer l'enèssim badall, de caure rendit als braços de Morfeu i en un sospir plantar-se a l'alba i matinar. I això faig jo, escric unes últimes ratlles abans que el cap em caigui sobre el teclat perquè demà és dijous i el despertador sona ben d'hora.

Hi ha qui fa una bona estona que ronca (o respira fort, com diuen les fèmines) i també hi ha qui no pot conciliar el son. O bé perquè és insomne per naturalesa, o bé per necessitat o per obligació. I avui, estimats lectors, potser la raó d'aquesta falta de son d'alguns la podem trobar en què la son ha decidit fer vaga i no arriba ni arribarà quan sol fer-ho.

Sí. Ja hi tornem a ser amb un singular dia 29; però aquesta vegada té el torn el mes de març. I és que els sindicats del país han convocat una vaga general pel dia que ha arrencat fa uns minuts.

Caos o tranquil·litat? Efectes positius o negatius? Això sempre depèn des del cantó que es miri, diuen. Per sobre de tot, caldrà respecte, tant als drets dels que volen treballar, com dels que volen exercir el seu dret de vaga.

Tolerància com la que intento mostrar aquí, creient fermament que és moment de treballar molt per tirar endavant. Sinó, mireu-me, cansat, adormilat, teclejant unes línies des del meu portàtil intentant que el cap no em caigui sobre les lletressssssssssssssssssssssssssssssss

diumenge, 25 de març del 2012

El gos que és una celebrity a cop de feina ben feta


He sabut que un company ha passat a ser una celebrity mundial i no he pogut estar-me de fer-hi referència.

Es tracta de l'Uggie, el gos actor de la pel·lícula The Artist vencedora dels 2012 Oscar Academy Awards.

És cert que hi ha d'altres cans que com l'Uggie, comparteixen popularitat. Però el cas del Jack Russel actor és diferent del de molts; el cas de l'esforç, de la constància i del treball ben fet. I per aquest motiu l'admiro molt, perquè ha arribat lluny gràcies a l'entrenament diari i a la dedicació tant d'ell com del seu amo.

A l'Uggie li ha arribat la fama ara. Abans, però, ja havia treballat en altres films i no va defallir quan la seva feina no va ser premiada amb més que dos carícies al cap i una bona rascada d'orelles (l'equivalent als dos copets a l'esquena que el cap dóna al seu empleat quan ha treballat bé). Segurament, li va tocar fer papers més desagradables i no li va caure el collar (a les persones en aquest cas no els cauen els anells).

I com l'Uggie, penso en molts humans que avui, en plena crisi, han de treballar de valent, sigui del que sigui. I en el Barça, que mai s'ha cansat de lluitar per guanyar-ho tot i ho ha aconseguit, posant de moda uns valors que no s'haurien d'haver oblidat mai.

dissabte, 24 de març del 2012

A la perruqueria o el David Beckham dels cans

La foto que em van fer a la "pelu" recent acabat de rentar, tallar i pentinar.
Aquest dijous passat, coincidint amb el dia que feia 7 mesos, vaig estrenar-me anant a la perruqueria dels amics de TECACAN: el Pere, la Meritxell i la Mireia.

Estic molt content dels resultats. El pèl em brilla i és ben blanc, com a mi m'agrada. No tinc ni un nus i el tallat és perfecte. Vaja, que si m'hi acostumo m'hi veurà molt la Mireia a la "pelu"; m'hi aficiono?

Sabent que hi havia d'anar, vaig voler veure i sentir com és anar a la perruqueria. I la Bet, que sempre que hi passa per davant em fa saludar les nenes del Querol, m'hi va fer entrar. És tan curiós!

Només entrar de seguida et trobes a una sala ben grossa plena de miralls. Com la que hi ha al Tibidabo, però sense veure't ni més alt, ni més prim, ni més gras, ni més baixet; simplement et veus tal com ets. Quan entres, amb un pentinat més d'anar per casa, i quan surts, espectacular.

A cada mirall un tocador amb els seus calaixos plens de raspalls i pintes. Ah, i una cadira gegantina que puja i baixa com un mini ascensor. Les senyores que s'hi asseuen es van mirallant i no se n'adonen, però mentre es miren, fan cares. Hi ha qui es fa la seriosa i arruga el front i les celles i es remena el cabell; és tan graciós observar-ho!

En fi, que això de posar-se guapo i arreglar-se és tot un món. No em desagrada. Potser això és símptoma que sóc un gos metrossexual, el David Beckham dels gossos. I sinó, mireu quin posat al Querol, preparat perquè em rentin el cap.

Llepadetes perfumades!

Al Querol, la "pelu" per humans, homes i dones, on va la Bet.